Opinió.- Cinc pilars, 20 hores, 70 castellers i 1.237 quilòmetres

JOSEP LLUÍS ERAS. Presó d'Alcalá-Meco, primer objectiu. Una setantena de castellers de la Colla Vella han sortit de Valls en aquesta direcció, a dos quarts de tres de la matinada de dissabte, 16 de juny, amb la intenció d'homenatjar als presos polítics i exiliats. Es tracta d'aixecar pilars davant els tres penals on hi romanen privats de llibertat. Alguns d'ells ja fa vuit mesos que hi són.

Els castellers marxen amb algunes preocupacions. Que no s'hagi produït cap filtració que provoqui que els esperin a l'arribada, subjectes uniformats o no uniformats. Que es pugui fer un cop de cap durant les 6 hores de viatge que hi ha fins a la primera destinació. I el més important, imaginar quants cops caldrà aturar pel camí l'autocar, per raons tècniques, atenent les 'begudes refrescants' que s'han consumit durant l'assaig previ a la sortida. Cap d'ells, però, no esperava que serien víctimes d'una situació pitjor i imprevista. Que serien despertats, a dos quarts de 8 del matí, amb les notes aterradores i infinites d'una versió del musical 'Els miserables'.

El senyal de trànsit que indica la presó d'Alcalá-Meco és tan rònec que fins i tot els responsables del centre prefereixen no tallar les branques dels arbres que el tapen. Un camí porta fins a un gran aparcament davant la instal·lació. El més viu que té al voltant són amplis camps d'ortigues. A dins hi ha injustament tancades dues dones, dos 'llirs entre cards'. L'edifici és tan tètric que cal imaginar-lo amb la boira baixa típica dels aiguamolls pantanosos. No hi ha ningú esperant. La colla baixa del bus i ràpidament aixeca i descarrega el pilar de cinc i el pilar de quatre protagonitzat per les dones. Torna a pujar al bus.

L'efecte sorpresa que buscaven ha funcionat però ja saben que a partir d'aquest moment tindrien companyia. Encara no ha arrancat l'autocar que s'incorpora un vehicle de la Guàrdia Civil al darrera. Desapareix al cap d'una estona, potser perquè fa el seguiment dels sospitosos a distància, però tothom té clar que de cara al segon objectiu, la presó de Soto del Real, estarà més, i millor, acompanyat.

I efectivament, a Soto del Real ja els esperen. S'hi han incorporat més mitjans de comunicació de televisió, ràdio i agències de notícies. Es fa el pilar amb una gran torre de fons que, més que no pas una construcció de vigilància d'una presó té l'alçada de torre de control d'un aeroport. Arriba l'hora de les entrevistes amb la premsa i arriba l'hora que la Benemèrita travessa dos vehicles, un al davant i un al darrera de l'autocar, per interceptar els subjectes presumptament perillosos.

Els agents demanen identificar tots els castellers. A l'estratègia de 'poli' bo i 'poli' dolent hi afegeixen l'estratègia de la 'poli' guapa, cosa que algú no deixa passar per alt. Mentrestant, n'hi ha que prefereixen demanar els motius de la identificació a la qual cosa un dels números respon: "Esto és una rebelión". Quan els retinguts li diuen que s'ha passat de frenada, el número corregeix: "He dicho reivindicación", i afegeix que no el contradiguin, que ell és una autoritat i que sap el que diu i el que ha dit.

Enmig del sarau, apareix el Coronel –estrella de sis puntes. De cara desprèn bon rotllo, som amics i no passarà res, comentaris cordials, el típic 'compadreo' amb la premsa... Però per darrera va donant instruccions perquè identifiquin tothom: castellers, periodistes, conductors del bus... Menys al ramat de xais que pastura un metres enllà, a tothom. Diuen que s'han aplegat més de 20 persones davant una presó i això és il·legal i, per aquest motiu, prenen el nom i el DNI de tots els sediciosos. En aquest moment s'obre una negociació: la canalla ha d'anar al lavabo. Els deixen entrar a la presó. I s'hi pixen.

Quan torna la canalla, els agents fan pujar els castellers a l'autocar passant llista dels noms que havien pres entre quatre dels efectius i efectives. Potser perquè no se'ls escapi ningú. Potser per reforçar la intimidació. Potser perquè, malgrat els havien facilitat la xifra exacta d'ocupants, als guàrdia civils no els sortien les sumes de les respectives llistes que havien elaborat tot i provar-ho tres cops. Així que els expedicionaris van entrant quan senten que, més o menys, han pronunciat aparentment el seu nom. Els catalans són així, es posen cognoms impronunciables per fer la guitza als espanyols.

L'operació benemèrita 'rebeldes rosados' ha aconseguit l'efecte contrari. D'una banda, ha reforçat l'impacte mediàtic dels castellers perquè els periodistes, emprenyats quan els han fet identificar mentre feien la seva feina, comencen a esbombar la retenció indiscriminada arreu. També perquè dóna tranquil·litat als expedicionaris de cara a la darrera parada. Ja saben que els esperen i ja saben com respondre-hi. I finalment, li han fotut el dinar enlaire a l'agent que els segueix perquè ha d'anar fins a Estremera. Sembla bon noi i, ja se sap, quan es troba un desconegut diversos cops en un dia, se l'acaba saludant.

Hi ha un lloc on Crist va perdre l'espardenya i, uns quilòmetres més enllà, hi ha la població d'Estremera. La Ponderosa, de Bonanza, estava millor comunicada. Diuen que és a la Comunitat Autònoma de Madrid però la paret posterior de la presó limita amb la província de Conca. Però que ningú pensi en el vaixell veler i la noia de camisa a quadres que cantava l'il·lustre conquenc José Luis Perales. L'única aigua que es pot trobar és la pudent i bruta que baixa pel Tajo. La resta són quilòmetres de camps erms o parades on es cultiven uns alls que colles d'homes i dones cullen enmig d'una gran polseguera. No hi ha ni ortigues.

Estremera encongeix el cor. En veure el centre penitenciari, el primer que ve al cap és el suplici que han de fer els familiars i amics dels presos per visitar-los, el sentiment d'empatia cap a ells i una necessitat immensa de poder-los expressar la solidaritat. El segon que ve al cap és en el sentit contrari. És la incomprensió de com éssers que es diuen humans són capaços de justificar que persones innocents estiguin recloses en un espai que té més elements de camp de concentració que no pas d'espai de 'reinserció', com diu la seva llei. L'explicació la dóna un veí que coneix bé la zona quan ens relata que per la venda d'uns terrenys que "no valien res" per fer-hi la presó algú hi va guanyar molts diners. I que, quan això es destapi, un altre algú que ha manat molt acabarà a la presó. En fi, un camp d'especulació.

Arribant a la presó, els ocupants de l'autocar veuen de lluny que els esperen. Ja en són uns quants. I no són premsa i si ho són s'han posat d'acord per vestir tots de verd. Així que els castellers sorprenen amb la maniobra de flanc: si tu m'esperes aquí, jo vaig per darrere. Pilar de cinc, abraçades, felicitacions per haver assolit l'objectiu, és a dir, els tres objectius, fotos i l'aparició en solitari de l'agent de la Guàrdia Civil que li havien encarregat seguir i vigilar el tumult vestit de rosat. Resignat, dóna un cop de mà al conductor de l'autobús perquè faci la maniobra de mitja volta i s'espera que marxin.

Que marxin cap a l'oasi del municipi d'Estremera, que es diu 'El Quijote'. El regenta un català i és la Meca dels catalans que van a visitar als catalans que hi són per força. El restaurant han deixat a punt els macarrons i dinar per a la canalla i els entrepans de pernil i formatge per als ganàpies que, abans d'endrapar-los, fan el darrer pilar en homenatge, en aquest cas, als polítics catalans a l'exili. Entre mossegada i mossegada passen per l'establiment companys i familiars dels empresonats i periodistes com Jordi Barbeta o Empar Moliner. També passa de tant en tant el guàrdia civil. Se'l saluda.

Així s'ha arribat al final de la consecució dels objectius però amb dos handicaps: no hi ha tomàquet pels entrepans i la cervesa és Mahou. Quintos i mitjanes, o sigui, 'botellines' i 'tercios'. Cafès, xerrades, abraçades, anècdotes i sentiments contraposats, molts sentiments barrejats, per tornar a l'autocar camí de Valls. Abans, hi puja Empar Moliner, es fa unes fotos, saluda l'expedició de la Colla Vella i respon a una piulada a Twitter que havia fet Lluís Llach: "Ens hem trobat dinant amb els castellers, allà a prop de la presó. Bona gent". A la Comunidad de Madrid s'escolta una música de gralles que es va allunyant. Mentrestant, un autocar, que va camí de Valls, canta el ball de la Mulassa.
Share on Google Plus

About PortalNou Valls

This is a short description in the author block about the author. You edit it by entering text in the "Biographical Info" field in the user admin panel.
    Blogger Comment
    Facebook Comment

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada